Al cor de la Serra de Tramuntana, el Santuari de Lluc constitueix el principal centre de pelegrinatge de Mallorca. La tradició situa l’origen del culte marià en un primitiu oratori, construït amb posterioritat a la conquesta cristiana del segle XIII.

L’actual basílica s’aixecà entre 1622 i 1691, configurant un temple de creu llatina, amb una sola nau i capelles laterals, que respon al llenguatge de l’arquitectura moderna mallorquina. La construcció s’ha relacionat amb el mestre d’obres Jaume Blanquer, autor de la traça de l’altar major i de la cúpula. Blanquer fou un destacat escultor i mestre d’obres actiu a Mallorca durant la primera meitat del segle XVII, amb intervencions documentades a la Catedral, al portal major de Sant Francesc de Palma o al monestir de Sant Bartomeu d’Inca, entre d’altres.

A l’interior, el retaule major acull la imatge de Santa Maria de Lluc, eix de la devoció i símbol profundament arrelat en la identitat mallorquina.

A començaments del segle XX, el bisbe Pere Joan Campins impulsà una renovació del santuari en sintonia amb el programa de reforma litúrgica i artística que també havia promogut a la Seu. El 1908 visità Lluc amb Antoni Gaudí, Joan Rubió i Bellver i Guillem Reynés per estudiar l’ornamentació del temple. La intervenció consistí a establir un programa decoratiu unitari a l’interior de la basílica —amb pintures murals, escultura i arts decoratives— i en reordenar, ampliar i projectar els misteris del Camí del Rosari.