La història de la parròquia d’Alcúdia és una història d’una pèrdua patrimonial. L’antiga parròquia de Sant Jaume s’esbucà un vespre de febrer del 1870, quan cediren els murs de la part de l’evangeli (esquerra). Es tractava d’una construcció embutida dins la pared de la murada per la seva pared meridional, i es caracteritzava per murs massissos que no permetien l’entrada de massa llum.

L’esbucament propicià la construcció (o reconstrucció) d’un nou temple a partir del 1882, projectat per l’arquitecte Joaquín de Pavía, que en aquell moment cumplia funcions d’arquitecte provincial de Balears. Pavía projectà l’església d’estil neogòtic, seguint els paràmetres historicistes que marcaven l’època. Si més no, fou el mestre d’obres Bartomeu Ferrà qui tancà el temple amb la construcció del cor i el frontis de l’església, seguint el mateix estil neogòtic. Les reformes no s’aturaren a finals del segle XIX. Amb l’entrada de la nova centúria s’anaren fent diferents intervencions que donaren l’aspecte que es conserva actualment.

Una de les imatges que es conserva de l’antiga església i que gaudeix d’una gran devoció popular entre els alcudiencs és la figura del St. Crist. A aquesta figura se li atribueixen intervencions miraculoses propiciatòries de pluja. Tan gran va ser la seva devoció que s’hagué de limitar la seva treta en processó a un pic cada tres anys, donant lloc a l’actual Triennal.

Pot visitar-se també el Museu Parroquial, on es conserven algunes obres magnes del gòtic mallorquí com és el cas del cadirat gòtic (que fou exposat al Museu de Mallorca durant 14 anys), el Retaule de la Mare de Déu, Sant Sebastià i Sant Bernadí, del segle XV; les restes d’una predel·la obra de Miquel d’Alcanyís, segle XIV; o la pintura de Sant Martí i el mendicant, obra de Joan Desí, finals del segle XV.